Destruint Hollywood

Kenneth Anger és un polèmic, original i extravagant director de cine i militant gay que ha influenciat a directors com John Waters, Vincent Gallo o Martin Scorsese. Va nàixer el 1927 i la seva obra es bastant desconeguda, però és un dels directors de cinema més innovadors del segle XX ja que els seus muntatges cinematogràfics s’acosten més el videoclip o el curtmetratge experimental que als llargmetratges convencionals.

Kenneth Anger va viure la majoria de la seva vida a Hollywood, però en la seva maduresa es va cansar de la vida que li oferia aquest barri de Los Angeles i es va mudar a París.
A més a més, la seva fama a Estats Units no era gaire bona. La seva tendència provocadora innata el va portar a protagonitzar més d’un escàndol, i en tota la seva filmografia i podem trobar una estètica transgressora i políticament incorrecte. De fet, va arribar a invocar el diable en una de les seves pel·lícules, i a més en moltes hi havia estètica nazi, i sadomasoquisme i... tot allò que pogués escandalitzar!
La seva pel•lícula més famosa va ser Fireworks, sobre una jove que somia que es brutalment violada per un grup de mariners. A més, era un gran aficionat dels fenòmens naturals i a les seves pelis sempre incloïa erupcions i eclipsis.

Hollywood Babilonia
És un llibre que escriu a França per intentar destapar les misèries de l’univers Hollywodià.
Amb ironia i sense pietat, Anger es passeja entre escàndols, mort i sexe; nimfomanies, assassinats, violacions i sobredosis per deixar clar que les estrelles no tenien una vida millor que la gent comuna i mortal. Ell va ser el primer en fer sortir a la llum aquest tipus de detalls i mostrar aquesta altra historia dels començaments de la industria del cinema: el més aviat trist relat dels que van quedar destruïts en el camí a la fama.Des del judici per violació de Fatty Arbuckle (un còmic del cinema mut) i la predilecció pels menors d’ Errol Flyann (actor de cinema romàntic), fins la mort de Marylin Monroe i els assassinats de Charles Manson (que va matar a la dona del director Roman Polanski).
Publicacions
"Hollywood-Babylon I” i “Hollywood-Babylon II”, aquest últim el 1959.

Cinema argentí de Juan José Campanella

És ben sabut que Argentina és un país productor de bon cinema, i a Espanya i Catalunya s’aprecia moltíssim i té molt de reconeixement. Evidentment, no només aquí el cinema argentí gaudeix de molts adeptes, sinó que arreu del món hi té seguidors. De fet, la cirereta del pastís ha estat, segurament, l’Oscar amb que l’Acadèmia de Hollywood va galardonar al director Juan José Campanella per la pel·lícula “El secreto de sus ojos”.

Fem una pinzellada d’aquest gran cineasta, la carrera del qual es va desenvolupar en gran part a Estats Units, on destaca com a guionista i director de capítols de sèries mítiques com “Llei i ordre” i “House”.
Però com hem dit, el terreny en que es fa famós és el del cinema, pel seu estil particular, personal i especial, tant pel que fa als guions com en la fotografia. El seu primer metratge es roda al 1979 amb el títol “Prioritat Nacional”, on també hi actuava. No és fins al 1999 amb la pel•lícula “El mismo amor, la misma lluvia” que té un èxit de públic considerable a Argentina. També, una de les seves pel·lícules amb més renóm és “La luna de Avellaneda” (2004).
I finalment parlem de l’elogiadíssima “El secreto de sus ojos”, la seva última pel·lícula, que es va estrenar a l’Agost i a Argentina es va posicionar com la segona pel·lícula més taquillera de d’història (ara a la tercera per l’estrena d’“Avatar”). La pel·lícula està basada en la novel·la la pregunta de sus ojos” de l’escriptor porteny Eduardo Sacheri.
Està protagonitzada per Ricardo Darin, Soledad Villamil (els dos ja havien treballat anteriorment amb el director), Pablo Rago i Javier Godino.

“El secreto de sus ojos” narra la historia de Benjamín Espósito, un secretari d’un Jutjat d’Instrucció de Buenos Aires que és a punt de retirar-se i decideix escriure una novel•la basada en un cas que el va commoure 30 anys enrere, del qual va ser testimoni i protagonista. A través de la novel•la que escriu Benjamín, amb la pel·lícula viatgem a l’Argentina turbulenta dels 70, on res no era necessariament el que semblava ser.
El cinema de Juan José Campanella sovint juga amb el pas del temps com un element fonamental pel transcurs de la història, que serveix per fer una mena de reflexió sobre la història passada d’Argentina i l’actualitat del país.



Per últim, deixant de banda a Campanella, hi ha molts altres directors destacables. Per exemple:
- Carlos Sorín. “El camino de San Diego” (2006). Que et deixa amb sensació brutal de pau amb el món en acabar de veure-la.
- Fabián Bielinsky. “Nueve reinas (2000). Un bon exemple de cinema potser menys sentimental, però també molt recomanable.

Gràcies a Júlia Farré de Pablo per compartir la seva saviesa cinèfila amb nosaltres!

Pel·lícules del 2009: Los abrazos rotos

El 18 de març del 2009 s’estrena Los Abrazos Rotos, la dissetena pel·lícula del director manxec Pedro Almodovar.
Penelope Cruz (que va rebre el 2009 l’Oscar a millor secundaria per Vicky Cristina Barcelona), Lluís Homar i Blanca Portillo configuren el brillant repartiment d’aquest drama fatal i romàntic.
Parlem una mica, de forma molt breu, de la sinopsis de la pel·lícula:
El protagonista és en Harry Caine (l’actor Lluís Homar). Harry Caine és un pseudònim amb el qual firma els seus treballs literaris, relats i guions; i Mateo Blanco, el seu nom real del personatge, amb el qual viu i firma les pel·lícules que dirigeix. A l'actualitat, Harry Caine viu gràcies als guions que escriu i a l'ajuda de la seva antiga directora de producció, Judit García i de Diego, el fill d'aquesta, secretari, mecanògraf i pigall d’en Harry, que és cec.
La història de Mateo, Lena, Judit i Ernesto Martel és una història d'amor, dominada per la fatalitat, els gelos, l'abús de poder, la traïció i el complex de culpabilitat.

Pel·lícules del 2009: Gordos

El director de la pel·lícula, Daniel Sánchez Arévalo, conegut també per el seu film AZUL OSCURO CASI NEGRO, ha deleïtat a la terminal amb el seu últim llarg-metratge. El director explica que es tracta d’una pel·lícula de grassos i anota també que no és una pel·lícula que es concentri en la gordura física, sinó que tracta de gordura emocional.

Finalment, cal dir que si la pel·lícula ens agrada tant és degut a la gran traça del director a l’hora d’utilitzar la obesitat com a metàfora per parlar d’aquelles coses que ens empassem dia rere dia, que van creixent en el nostre interior i que tant ens costa expressar, atendre o fins i tot assumir.

Pel·lícules del 2009: Àgora

Àgora és una pel·lícula del director espanyol Alejandro Amenábar estrenada l’octubre del 2009. està ambientada a l’Egipte del segle IV dominada per l’Imperi Romà. Les violentes revoltes religioses a Alexandria, arriben a la destrucció de la llegendària Biblioteca. Hipàtia (és encarnada per Rachel Weisz) és la brillant astrònoma que lluita per salvar la saviesa del Món Antic. A partir d’aquí apareixen altres personatges com Orestes o el jove esclau Davo que al llarg de la pel·lícula tindrà el debat intern d’escollir entre l’amor a Hipàtia i la lliberta que podria tenir si s’unís als cristians.

El director Alejandro Amenábar diu: "D’Hipatia hem intentat contrastar tot el que se sap. Se sap molt de la seva mort, se sap molt sobre el que va significar al seu moment a la ciutat, però realment, es desconeix gran part del seu treball. En introduir tota una trama astronòmica a través del seu personatge, hem especulat sobre l’abast dels estudis d’Hipatia. Fins i tot, sobre fins on podria haver arribat la civilització antiga de no haver-se donat aquest traspàs que fou l’Edad Mitjana i la caiguda de l’Imperi Romà i de no haver-se paralitzat el món durant 1500 anys".
Finalment, cal recordar Hipàtia com una gran filòsofa que fou un símbol de la llibertat de la consciència i que lluità per salvar el coneixement i la recerca de la bellesa del món clàssic.

Una pel·lícula de Danny Boyle

Tria una vida i una feina. Triar un televisor ben gran, una bona rentadora, un cotxe i un bon obrellaunes elèctric. A més a més, tenir salut, colesterol baix i assegurança dental.

Mark Renton, el protagonista, presenta a través d’un llarg monòleg la seva filosofia de vida que es resumeix en: Però per què triar una vida? Jo he triat no triar una vida. He triat alguna altra cosa. I les raons? No hi ha raons. Qui necessita raons quan tens heroïna?

La droga, el sexe i l'addicció són les tres paraules que resumeixen la vida d'aquests drogadicctes que viuen tot un seguit de desgràcies.

Pel·lícula de Danny Boyle llençada l’any 1996.

In the loop

El director escocès Armando Ianucci és el creador d’una de les millors comèdies de l’any 2009 al Regne Unit. El creador de grans èxits televisius anglesos com The day today; Knowing me, knowing you i The thick of it, arriba als cinemes catalans amb una àcida comèdia política. L’acció se situa en un escenari fictici (malgrat que familiar) en què el primer ministre britànic i el president nord-americà planegen envair plegats un país de l’Orient Mitjà. La trama para atenció en els càrrecs intermedis, els qui veritablement cuinen les decisions polítiques, i sobretot en un ministre del govern britànic que per unes declaracions desafortunades serà utilitzat tant pel bàndol favorable a la guerra com pel bàndol contrari.

Una pel·lícula de John Carney

Once és una pel·lícula musical irlandesa escrita i dirigida per John Carney. Va ser rodada a Dublín i protagonitzada per Glen Hansard, protagonista de la peli i que, a més a més forma part de la banda The Frames, i Markéta Irglová que és l’altre personatge principal. Argument àGlen representa un home de trenta anys i és músic de carrer.

Tot comença que un dia una jove venedora de flors d'immigrants Txeca s'acosta a ell i va començar a fer preguntes sobre la dona de la cançó. A partir d’aquí, amb l’excusa d’un electrodomèstic trencat s’aniran trobant fins que es trobaran cantant tots dos una cançó i s’enamoraran.
Per acabar, cal parlar de la banda sonora que hi ha a la pel·lícula, on hi apareixien totes les cançons composades per Glen com ara Falling Slowly o the Hill, que tenen una gran tendresa per les dues veus i la guitarra de Glen.

Celda 211

Estrenem nou disseny del blog amb tons càlids i foto de Formentera inclosa. No, no! De tonight, tonight res de res. És per contrarestar el fred que s’acosta.

A més a més, em pensat d’anar actualitzant el blog amb altres cosetes que no tinguin a veure amb el programa, i classificar-ho al menú de la dreta segons qui ho hagi escrit.

Espero que a partir d’aquí, la trajectòria del blog sigui ascendent. No podria ser d’altra manera.

Començo fent una petita recomanació d’una gran pel·lícula estrenada recentment: Celda 211. Molt entretinguda, ritme trepidant, i bones actuacions de Luis Tosar (Los Lunes al Sol), Alberto Amman i Antonio Resines entre secundaris molt destacables. Una pel·lícula que pot esgotar les entrades tant a l’Eroski de Cornellà com al Renoir Floridablanca. I sí, això és bo.

El tercer home

El tercer home ( The Third Man) és una pel·lícula anglesa dirigida per Carol Reed l’any 1949.
- Argument
La pel·lícula ens situa a la postguerra. Un escriptor nord-americà de novel·les policíaques anomenat Holly Martins (interpretat per Joseph Cotten) arriba a Viena per descobrir que el seu millor amic Harry Lime (Orson Welles) ha mort en un estrany accident de trànsit. El cap de la policia militar britànica li insinua que el seu amic s'havia barrejat en la trama del mercat negre de penicil·lina. Holly intentarà esbrinar què s'amaga realment darrere de la mort del seu amic.

- Els antecedents
La pel·lícula, per molts qualificada com la millor pel·lícula anglesa de tots els temps, té el seu origen en una novel·la del guionista de la pel·lícula, Graham Greene. Ell volia crear una pel·lícula ambientada en la Viena de Postguerra, amb la ferma presència de les quatre potències ocupants, però en un primer moment va haver d’escriure la trama en forma de novel·la, per poder planificar millor el guió.
El llibre va ser editat, i tot i que el seu autor diu que la pel·lícula el supera, s’ha convertit en un clàssic de la literatura contemporània.

- És una bona pel·lícula per conèixer Viena,
Per la seva excel·lent fotografia en blanc i negre i els exteriors curosament seleccionats, que mostren diverses facetes de Viena, la preciosa capital austríaca al llit del riu Danubi, com la sínia (nòria en castellà) gegant del Prater.
En aquesta sínia, ara atracció turística per excel·lència, s’hi produeix una trobada entre els dos protagonistes de la pel·lícula: sentim un fragment del diàleg en que Holly Martins (Joseph Cotten) li retreu a Harry Lime (Orson Welles) les víctimes que està causant el seu tràfic de penicil·lina, i Wells li respon posant un símil amb les persones empetitides des de les alçades, com puntets. Tot això mentre donen una volta a la sínia.

Amélie i Yann Tiersen

La gran pel·lícula francesa de Jean-Pierre Jeunet que es diu Amélie o el fabulós destí d’Amélie Poulain. És una comèdia romàntica que va ser estrenada l’any 2001. La gran qüestió de la pel·lícula, és a dir, la gran frase que encara el personatge d’Audrey autou, és que ella, Amélie, et canviarà vida [...]

Comença amb una veu en of que narra la infantesa d’Amélie, una nena que creix aïllada de la resta dels nens per decisió del seu pare. És una nena força especial perquè per exemple pateix de problemes cardíacs que consisteixen en què cada vegada que el seu pare li fa una revisió mèdica, el cor se li dispara simplement pel contacte físic.
Una altre fet, que fa que sigui una nena especial és l'ambient tibant que impera a casa degut també al caràcter inestable i nerviós de la seva mare que mor tràgicament després al caure-li damunt una turista suïcida que es tira des de l’església de Notre Dame.
Al llarg de la pel·lícula Amélie es dedicarà a conèixer tot un seguit personatges també molt excèntric i especials que ella amb la seva manera ajudarà o els hi farà la punyeta.
A més a més, amb un dels personatges, exactament Nino un noi que treballa en un túnel de terror i també en un sex-shop establirà una relació amorosa amb ella a través de fotografies trencades de fotomatóns...

Parlem ara de la seva banda sonora del famós músic Yann Tiersen.
Tiersen té una llarga discografia a part de la banda sonora d’Amélie amb cd’s com Black session, 1999. , l'Absente, 2001. C'etait ici, 2002. o Good Bye Lenin! de l'any 2003.

L'actor Daniel Brühl

Daniel Brühl (Barcelona, 1978) és un actor alemany fill del realitzador alemany Hanno Brühl i una professora catalana. Va néixer a Arenys de Munt (Maresme, Catalunya) però va créixer a Colònia, Alemanya. Ha actuat a series de televisió a nivell local i a més de 20 pel·lícules, entre les quals destaquen:

- Los edukadores (2004) de Hans Weingartner. Drama. Narra la història de tres joves rebels que lluiten contra les injustes polítiques dels rics. La pel·lícula se situa a principis dels 90 a Berlín.

- També té un paper protagonista la ciutat que tractem avui a la Terminal, la pel·lícula Good Bye Lenin (2003) de Wolfgang Becker. La mare del protagonista, Alexander Kerner (Daniel Brül), entre en coma vivint a la República Democràtica Alemanya i essent una comunista convençuda, però quan es desperta, ha caigut el mur de Berlín, Alemanya és capitalista, i els metges recomanen no donar sobresalts a la pacient. A partir d’aquí es desenvolupa la pel·lícula, on Alexander Kerner canvia la història mundial al voltant de la seva mare.

- L’últim treball de Daniel Brül el podem veure a la pel•lícula de Quentin Tarantino In glorious basterds, Malditos Bastardos. Hi fa un paper secundari interpretant un militar nazi que s’enamora d’una jueva que treballa a un cinema. No es pot comparar amb el protagonisme de Brad Pit interpretant a l’exterminador de nazis Aldo Rain, o a la sorpresa de la pel·lícula: l’actor Cristoph Waltz encarnant un general nazi. Però el seu paper és fonamental perquè es desenvolupi la pel·lícula.


Crítiques de la pel·lícula:
BONES:
"Al infierno con los libros de historia; Tarantino libra su propia guerra. (...) una gran, valiente y audaz película bélica (...)

Roger Ebert: Chicago Sun-Times

"Visualmente atrapante (...) De nuevo, el director americano difumina los géneros en el cine (...) Tarantino ha logrado un glorioso, tonto y sangriento retorno."

Emma Jones: BBC News

DOLENTES:
"No es aburrida, pero es ridícula y terriblemente insensible (...) La película está realizada con habilidad, pero es demasiado tonta para ser tomada en serio, incluso como broma."

David Denby: The New Yorker

"Tiene falta de ritmo y lagunas narrativas"

Luis Martínez: Diario El Mundo