El tango

El món artístic de Buenos Aires sempre ha predominat per una gran vitalitat. És evident, que Buenos Aires és una ciutat refrescant actualment sobretot pel cinema, el teatre i les arts visuals. Però avui, pel que fa la música de la ciutat, a la terminal tirem unes quantes dècades endarrere i parlem de tango. I és que quan parlem de tango, ens referim tant en l’àmbit de la música com el de la dansa. Figures clàssiques a destacar d’aquest gènere a la història d’Argentina són Carlos Gardel, Julio Sosa o Astor Piazzola. D’altres de contemporanis serien els noms de Eladia Blásquez, Adriana Varela, Osvaldo Pugliese o Susana Rinaldi.

L’escenari...
El tango sorgeix dins d’un ambient dens, fosc i ple de fum. Rajos de llum il·luminen un espai ampli i obert. Una possible dona al bellmig, amb una faldilla oberta i sabates de taló espera impacient. Segurament està asseguda a unes de les taules que rodegen la sala de ball. Dirigeix la mirada per tota la sala, parant-la aquí i allà, buscant un gest subtil d’entre els homes de la sala. I així comença el joc, ella somriu i quan troba l’home, fa el cabezazo.

Què és el cabezazo?
El cabezazo consisteix en una lleugera inclinació del cap, que a través de contacte visual i moviment de les celles ella fa un senyal i si l’home segueix el joc s’aixeca i puja a l’escenari.

Història...
El tango té una llarga història i complexa. No es coneixen am exactitud els seus orígens però es diu que es deuen a Buenos Aires a la dècada dels 1880. Tot es remunta quan legions d’emigrants europeus que buscaven fortuna anaven a la ciutat. D’entre bars, balls i prostitutes, van començar a néixer alguns petits grups musicals que acompanyaven els primers tangos, amb melodies influïdes de les milongas, cançons espanyoles i italianes, i ritmes del candombe, d’origen Africà. A més a més, pel que fa als instruments característics, predomina el bandoneó (que és un instrument aeròfon de la família de les harmòniques, variant de l'acordió que es va inventar al segle XIX,) va entrar a formar part de la música i des d’aleshores n’és el més característic. Per tant, d’aquí sorgeix el tango, una música que resumia la nova experiència ciutadana dels immigrants però que a la vegada estava impregnat de la nostàlgia per la desaparició d’una manera de viure.

Buenos Aires

Buenos Aires és una de les ciutats més atractives, sofisticades i acollidores que existeixen; centre neuràlgic de l’economia i la cultura argentines i, probablement, una de les poques grans capitals mundials que es poden gaudir sense que la butxaca se’n resenteixi gaire.
Avui a laTerminal viatgem a la capital d’Argentina, una ciutat que on es descobreix una perspectiva nova i diferent del mon cada cop que es canvia de barri. Començarem el dia ben aviat descobrint el bullici de la ciutat a la plaça Serrano, i seguirem la nostra visita a tocar dels grans al cementiri del barri de la Recoleta. Després d’un bon asado argentino per dinar, ens acostarem a un dels fabulosos parcs de Palermo per fer una migdiada i recuperar forces per una passejada al voltant del Riu de la Plata. Al vespre, enfilarem fins al Club Mint, i hi passarem la nit de copes al seu preciós pati.
Terra de tangos i churrasco, l’anomenen el París de Sudamèrica. Si t’hi passeges ben atent, potser fins i tot t’hi torbes a la Mafalda.

ESCOLTAR EL PROGRAMA

Del primer tango a l'últim

Carlos Gardel
Carlos Gardel fou un músic que va néixer a França però als tres anys va venir amb la seva mare a la ciutat i durant la seva joventut es dedicà a treballar en diverses feines força precàries. Tot això, ho combinava ja, amb la música, ja que es dedicava a entrenir la família i el,s veïns amb la seva veu. De fet la carrera com a cantant l’inicià amb l’amistat amb José Razzano, amb qui formà un duo popular. A partir de l’any 1917, va començar la seva carrera en solitari. Gardel va suposar un paper molt important en la creació del tango. Gairebé sense ajuda de ningú va transportar el tango fora de Buenos Aires fins a París i Nova York.


Julio sosa
Julio María Sosa Venturini va néixer a Uruguai, el febrer 1926 i morí a Buenos Aires l’any 1964), més conegut com Julio Sosa i anomenat El Home del Tango, va ser un cantant de tango que va assolir la fama a Buenos Aires en les dècades de 1950 i 1960.

Astor Piazzolla
Sentim l’adiós nonino, una de les cançons de tango més conegudes i més versionades, i’Astor Piazolla. Segons molts especialistes, va ser un dels músics de tango més importants de la segona meitat del segle XX. Va estudiar harmonia i música clàssica i contemporània amb la compositora i directora d'orquestra francesa Nadia Boulanger.


Susana Rinaldi
Susana Rinaldi va néixer l’any 1935 a la ciutat i fou molt coneguda per ser una de les cantants més importants però també pel seu paper com a actriu.


Adriana Varela


Osvaldo pugliese


El tango actual electrònic: Bajofondo i Gotanproject

Pinzellades de Buenos Aires

San Telmo. Un dels barris més famosos de la ciutat i més destacables és el barri de San Telmo. Són tant sols 6 illes de cases. Podríem dir que és el barri més bohemi de la ciutat. Lloc de trobada d’artistes i vividors. Bandes de música, espectacles de carrer i balladors de tango s’hi troben. A més hi ha moltes botigues d’antiquaris on curiosejar. De San Telmo és destacable la plaça de Dorrego.

El barri de Paleremo. És on s’estableix la classe mitjana de la ciutat. Els caps de setmana, els seus parcs s’omplen de famílies passejants i gent amb bicicletes. La part del Palermo vell cada cop està més de moda.

Puerto Madero. És un barri força destacat. És el més nou de la ciutat, del segle XIX. Un lloc agradable per passejar, amb carrers acoquinats i cases de maons. Actualment, és un barri de bons restaurant, oficines modernes i botigues faishon.
Plaza de Mayo. És el centre de Buenos Aires. Lloc de manifestacions i visites turístiques.

La Bombonera, l’estadi del Boca Júniors. Està en el barri de Boca, on hi ha el popular passeig peatonal i antiga via de tren que rep el nom del cèlebre tango homònim. Les cases del carrer Caminito acoloreix el barri amb les cases pintades de colors cridaners i els taulats ondulats de les cases.
Café Torino. Inaugurat el 1893, on Lorca hi anava a fer tertúlies i ara és un local de tango on es mesclen els turistes amb els locals.

Cinema argentí de Juan José Campanella

És ben sabut que Argentina és un país productor de bon cinema, i a Espanya i Catalunya s’aprecia moltíssim i té molt de reconeixement. Evidentment, no només aquí el cinema argentí gaudeix de molts adeptes, sinó que arreu del món hi té seguidors. De fet, la cirereta del pastís ha estat, segurament, l’Oscar amb que l’Acadèmia de Hollywood va galardonar al director Juan José Campanella per la pel·lícula “El secreto de sus ojos”.

Fem una pinzellada d’aquest gran cineasta, la carrera del qual es va desenvolupar en gran part a Estats Units, on destaca com a guionista i director de capítols de sèries mítiques com “Llei i ordre” i “House”.
Però com hem dit, el terreny en que es fa famós és el del cinema, pel seu estil particular, personal i especial, tant pel que fa als guions com en la fotografia. El seu primer metratge es roda al 1979 amb el títol “Prioritat Nacional”, on també hi actuava. No és fins al 1999 amb la pel•lícula “El mismo amor, la misma lluvia” que té un èxit de públic considerable a Argentina. També, una de les seves pel·lícules amb més renóm és “La luna de Avellaneda” (2004).
I finalment parlem de l’elogiadíssima “El secreto de sus ojos”, la seva última pel·lícula, que es va estrenar a l’Agost i a Argentina es va posicionar com la segona pel·lícula més taquillera de d’història (ara a la tercera per l’estrena d’“Avatar”). La pel·lícula està basada en la novel·la la pregunta de sus ojos” de l’escriptor porteny Eduardo Sacheri.
Està protagonitzada per Ricardo Darin, Soledad Villamil (els dos ja havien treballat anteriorment amb el director), Pablo Rago i Javier Godino.

“El secreto de sus ojos” narra la historia de Benjamín Espósito, un secretari d’un Jutjat d’Instrucció de Buenos Aires que és a punt de retirar-se i decideix escriure una novel•la basada en un cas que el va commoure 30 anys enrere, del qual va ser testimoni i protagonista. A través de la novel•la que escriu Benjamín, amb la pel·lícula viatgem a l’Argentina turbulenta dels 70, on res no era necessariament el que semblava ser.
El cinema de Juan José Campanella sovint juga amb el pas del temps com un element fonamental pel transcurs de la història, que serveix per fer una mena de reflexió sobre la història passada d’Argentina i l’actualitat del país.



Per últim, deixant de banda a Campanella, hi ha molts altres directors destacables. Per exemple:
- Carlos Sorín. “El camino de San Diego” (2006). Que et deixa amb sensació brutal de pau amb el món en acabar de veure-la.
- Fabián Bielinsky. “Nueve reinas (2000). Un bon exemple de cinema potser menys sentimental, però també molt recomanable.

Gràcies a Júlia Farré de Pablo per compartir la seva saviesa cinèfila amb nosaltres!