Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Berlín. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Berlín. Mostrar tots els missatges

Berlín

Està en permanent evolució, adaptant-se, sorprenent i qüestionant-se la seva identitat. A pesar del pes de la història, Berlín és una ciutat decidida a tirar endavant. Et pots perdre per les espectaculars galeries i museus del Berlín Est, barrejar-te amb els berlinesos en algun dels milers d’actes culturals que cada any se celebren a la ciutat o perdre’t fent un recorregut pels graffitis que emplenen les parets dels barris més underground. Tot això, tenint sempre al cap que cada cantonada guarda un tros d’història: alguns dels turons que sobresurten a la ciutat s’han format a partir de la runa de la Segona Guerra Mundial, i el nucli de negocis més important de Berlín, on ara s’aixequen edificis dissenyats per moderns arquitectes, abans era terra de ningú.
Avui a La Terminal, viatgem a la ciutat que ha exportat arreu el techno i l’okupació com a forma de vida.

ESCOLTAR EL PROGRAMA

Graffitis

Berlín és una de les capitals de l’art urbà, caminis per on sigui. La cultura del graffiti té noms propis reconeguts per tot el món: Os Gemeos, Bansky, Kripoe...i és als carrers on podeu trobar-los. Però això és tan sols una mostra. Artistes desconeguts han plasmat la historia de Berlín i d’Europa per tota la ciutat convertint-la, possiblement en la ciutat més graffitejada del món.

La part del mur occidental està pintada per col•lectius artístics urbans, enriquits per la immigració turca i activistes anarquistes des dels 80. Així va ser com a partir de la caiguda del mur es va obrir una nova àrea, que era necessària omplir per tots els que tan sols podien mirar, fins llavors, un enorme mur gris.

A Berlín, la cultura urbana és tan important com visitar la Catedral, Alexandert Platz o Pergamon.


Sixeart
Sixeart és un artista multidisciplinari que expressa amb una obra colorista un univers propi a través de varies disciplines.
Sixeart va començar la seva trajectòria en el món del graffiti a finals dels 80.
Al principi bombardejant els carrers de Barcelona, ha anat desenvolupant el seu propi estil graffitero.
A meitats dels anys 90 va començar a experimentar amb l’escultura i la pintura fins que l’any 98 va tenir la necessitat de tenir el seu propi taller.
Tenint un taller propi ha pogut definir-se com a artista plàstic.

La seva obra pictòrica es divideix en tres series:
- Nens dolents amb serrell
- Circuits
- Animals mutants

Sixeart expressa a través del seu estil infantil les seves vivències de paisatge urbà, la melancolia de la ciutat, i les seves preocupacions per la evolució i les seves conseqüències, i la manipulació genètica.

Les seves influències són al paisatge urbà, a la ciutat de Barcelona i en la seva cultura social i popular, en els pintors Espanyols que ha estat admirant des de petit (Miró), i la mare natura.

Ha expossat a los Angles, Cophenagen, París, Roma…


Exposició col·lectiva
ENRIQUE GRANADOS, 61, 08008
DEL 4 DE JUNIO AL 30 DE SETIEMBRE
Barcelona.

Kim Brusselmans, Dani Buch, Juan Genovés, Miguel Ángel Iglesias, Marta Lafuente, Antonio López, Víctor Mira, Joan Miró, Javi Moreno, Pedro Moreno Meyerhoff, Sito Mujica, Ninaboy, Gabriel Pericás, Pablo Picasso, Jaume Plensa, Sixeart, El Xupet negre y Juan Manuel Vila-Escribano.

La meca del techno

- Què és el techno? En que es diferència d’altres estils de música electrònica?
Es caracteritza por el compàs de 4/4,
Les negres les marca el bombo (habitualment anomenat kick o bassdrum)
Utilitza sintetitzadores y samplers.
La principal diferencia que té respecte el house (junt amb el techno, un dels estils de música més ballables i populars) és que el techno no utilitza una estructura de cançó comuna, no té parts diferenciades i té molts elements repetitius que no varien en cap moment de la cançó.

- On i quan neix?
Segons els Experts, podrem trobar inicis de techno cap a la dècada dels 60, però no és fins al 1980 que sorgeix un moviment reconegut a Detroit, EUA.
De Detroit arriba a Frankfurt passant per Anglaterra. Finalment Berlín es reconeix com a capital del techno, si més no, a Europa gràcies al naixement de revistes musicals especialitzades, i sobretot pel segell Eye Q i el Club tresor, que va acollir artistes de la talla de Jeff Miles i Danniel Bell.

- Festival Loveparade
Des del 1989, Berlín ha aconseguit concentrar amants del techno d’arreu del món gràcies al festival Loveparade.
La primera edició va congregar 150 persones, arribant a la xifra rècord de 2 milions i mig de persones l’any 2000. Tot i això, el festival ha conquerit capitals d’arreu del món durant els seus 20 anys d’existència.

El festival no consta d’escenaris fixes, sinó que els dj actuen en camions espectacularment decorats que recorren els carrers de la ciutat.

Artistes destacats:
Jeff Miles, va actuar al Sónar 2009.
Cristian Varela.

L'actor Daniel Brühl

Daniel Brühl (Barcelona, 1978) és un actor alemany fill del realitzador alemany Hanno Brühl i una professora catalana. Va néixer a Arenys de Munt (Maresme, Catalunya) però va créixer a Colònia, Alemanya. Ha actuat a series de televisió a nivell local i a més de 20 pel·lícules, entre les quals destaquen:

- Los edukadores (2004) de Hans Weingartner. Drama. Narra la història de tres joves rebels que lluiten contra les injustes polítiques dels rics. La pel·lícula se situa a principis dels 90 a Berlín.

- També té un paper protagonista la ciutat que tractem avui a la Terminal, la pel·lícula Good Bye Lenin (2003) de Wolfgang Becker. La mare del protagonista, Alexander Kerner (Daniel Brül), entre en coma vivint a la República Democràtica Alemanya i essent una comunista convençuda, però quan es desperta, ha caigut el mur de Berlín, Alemanya és capitalista, i els metges recomanen no donar sobresalts a la pacient. A partir d’aquí es desenvolupa la pel·lícula, on Alexander Kerner canvia la història mundial al voltant de la seva mare.

- L’últim treball de Daniel Brül el podem veure a la pel•lícula de Quentin Tarantino In glorious basterds, Malditos Bastardos. Hi fa un paper secundari interpretant un militar nazi que s’enamora d’una jueva que treballa a un cinema. No es pot comparar amb el protagonisme de Brad Pit interpretant a l’exterminador de nazis Aldo Rain, o a la sorpresa de la pel·lícula: l’actor Cristoph Waltz encarnant un general nazi. Però el seu paper és fonamental perquè es desenvolupi la pel·lícula.


Crítiques de la pel·lícula:
BONES:
"Al infierno con los libros de historia; Tarantino libra su propia guerra. (...) una gran, valiente y audaz película bélica (...)
Roger Ebert: Chicago Sun-Times

"Visualmente atrapante (...) De nuevo, el director americano difumina los géneros en el cine (...) Tarantino ha logrado un glorioso, tonto y sangriento retorno."

Emma Jones: BBC News

DOLENTES:
"No es aburrida, pero es ridícula y terriblemente insensible (...) La película está realizada con habilidad, pero es demasiado tonta para ser tomada en serio, incluso como broma."

David Denby: The New Yorker

"Tiene falta de ritmo y lagunas narrativas"

Luis Martínez: Diario El Mundo