Cinema argentí de Juan José Campanella

És ben sabut que Argentina és un país productor de bon cinema, i a Espanya i Catalunya s’aprecia moltíssim i té molt de reconeixement. Evidentment, no només aquí el cinema argentí gaudeix de molts adeptes, sinó que arreu del món hi té seguidors. De fet, la cirereta del pastís ha estat, segurament, l’Oscar amb que l’Acadèmia de Hollywood va galardonar al director Juan José Campanella per la pel·lícula “El secreto de sus ojos”.

Fem una pinzellada d’aquest gran cineasta, la carrera del qual es va desenvolupar en gran part a Estats Units, on destaca com a guionista i director de capítols de sèries mítiques com “Llei i ordre” i “House”.
Però com hem dit, el terreny en que es fa famós és el del cinema, pel seu estil particular, personal i especial, tant pel que fa als guions com en la fotografia. El seu primer metratge es roda al 1979 amb el títol “Prioritat Nacional”, on també hi actuava. No és fins al 1999 amb la pel•lícula “El mismo amor, la misma lluvia” que té un èxit de públic considerable a Argentina. També, una de les seves pel·lícules amb més renóm és “La luna de Avellaneda” (2004).
I finalment parlem de l’elogiadíssima “El secreto de sus ojos”, la seva última pel·lícula, que es va estrenar a l’Agost i a Argentina es va posicionar com la segona pel·lícula més taquillera de d’història (ara a la tercera per l’estrena d’“Avatar”). La pel·lícula està basada en la novel·la la pregunta de sus ojos” de l’escriptor porteny Eduardo Sacheri.
Està protagonitzada per Ricardo Darin, Soledad Villamil (els dos ja havien treballat anteriorment amb el director), Pablo Rago i Javier Godino.

“El secreto de sus ojos” narra la historia de Benjamín Espósito, un secretari d’un Jutjat d’Instrucció de Buenos Aires que és a punt de retirar-se i decideix escriure una novel•la basada en un cas que el va commoure 30 anys enrere, del qual va ser testimoni i protagonista. A través de la novel•la que escriu Benjamín, amb la pel·lícula viatgem a l’Argentina turbulenta dels 70, on res no era necessariament el que semblava ser.
El cinema de Juan José Campanella sovint juga amb el pas del temps com un element fonamental pel transcurs de la història, que serveix per fer una mena de reflexió sobre la història passada d’Argentina i l’actualitat del país.



Per últim, deixant de banda a Campanella, hi ha molts altres directors destacables. Per exemple:
- Carlos Sorín. “El camino de San Diego” (2006). Que et deixa amb sensació brutal de pau amb el món en acabar de veure-la.
- Fabián Bielinsky. “Nueve reinas (2000). Un bon exemple de cinema potser menys sentimental, però també molt recomanable.

Gràcies a Júlia Farré de Pablo per compartir la seva saviesa cinèfila amb nosaltres!